Hi ha veus que no es poden domesticar. Veus que no busquen escenaris, sinó camins. Paul Fuster és una d’aquestes. Cantautor nòmada, artesà de la veritat crua, constructor de bicicletes, de cançons i també de les seves pròpies guitarres. Fill del prestigiós cardiòleg Valentí Fuster, ell va triar escoltar el cor d’una altra manera: no per estudiar-lo, sinó per cantar-lo.

Fuster no forma part del sistema musical. El qüestiona. N’està al marge, per elecció. És crític amb la indústria, amb la cultura de la imatge i de les xarxes socials, i amb el ritme frenètic que destrueix l’essència. Per ell, tocar no és fer un concert: és establir un vincle. Només canta si sent la proximitat, l’espai compartit, la veritat present.

L’any 2015 va recórrer tot catalunya en bicicleta, amb la guitarra a l’esquena i més de 100 kg de material carregats en una bicicleta de càrrega construïda per ell mateix. Aquella gira radicalment coherent amb la seva manera de viure i fer música, es va convertir en una autèntica odissea de quilòmetres, pobles i trobades. D’aquell viatge en va néixer el documental “Paul’s Planet”, presentat al festival in-edit: un road trip a peu de carretera cap al seuunivers més íntim i sincer.

Les seves cançons no tenen fórmules. no hi ha estructures previsibles, sinó una llibertat orgànica, guiada per la intuïció. La seva música es desplega com un acte viu, gairebé ritual, que sembla néixer en el mateix moment en què l’escoltes. Canta en anglès i en català, sense filtres ni traduccions internes: amb la llengua que li surt del cor, segons el que vol dir.

Per coherència amb els seus principis, ha rebutjat nombroses ofertes discogràfiques. No vol intermediaris, pressions comercials ni pactes amb la indústria. grava, produeix i edita ell mateix els seus discos, amb els mitjans que té a l’abast i amb la llibertat absoluta com a únic motor.

Fuster canta amb el cos sencer: amb els dits colpejant la fusta, amb els peus tocant terra, amb la veu feta de pols i llum. Auster, directe, profundament humà. Un artista que no fa concessions, perquè sap que la bellesa autèntica no es pacta: es viu.

Guitarristes i cantants bons n’hi ha molts.
Però de Paul Fuster, només n’hi ha un.