Categoria: L'OLLA.
JOANA GOMILA – EN CONCERT
Diumenge 22 de març a les 18:15h
Entrada: 8€
Joana Gomila, veu i maquinetes
Laia Vallès, teclats, sintetitzadors modulars i trastets varis
Jan Valls, espai sonor

https://bubotadiscos.bandcamp.com/album/parad-s
http://joanagomila.com
http://bubota.net

Presentant el disc Paradís:
JOANAGOMILA – “Paradís” – Bubota,2020

“Venir, anar, tornar. Cercar un centre de gravetat constant des d’on levitar. Surar, posar peu fiter en aquest paradís líquid que ara hi és i ara se’n va. Saber-se illa, aïllar-se, cercar altres illes. Fer arxipèlags, illes canviants: els mons importants no són pocs ni són tants”.

Quan va publicar Folk Souvenir, Joana Gomila va sacsejar el món de la música tradicional amb una manera de fer tan personal com atrevida. Hi ha hagut pocs discos que hagin capturat de manera tan fidel l’ànima mateixa de les tonades mallorquines, en part i paradoxalment, per la seva capacitat d’alliberar-les dels corsés i reimaginar-les des de punts de vista caleidoscòpics. En el seu nou treball, Paradís, Gomila parteix d’un nou format a duo amb Laia Vallès junt a qui, amb un so expansiu i transgressor (teclats, sintetitzadors, samplers), aprofundeix en l’esperit de recerca i experimentació que va donar impuls al seu debut a la vegada que n’eixampla el llenguatge sonor incorporant cançons de composició pròpia que ens obliguen a replantejar-nos tot el que sabíem d’ella i la mena d’artista que tenim davant.

Perquè aquest segon treball és un artefacte ambiciós i complex: Paradís és un disc que es mou en cercles excèntrics, que a partir de punts en comú crea nous cercles, noves illes de significat i reflexió: sobre com cada un de nosaltres és un illa i sobre la nostra necessitat de formar arxipèlags. També és un disc sobre una illa, Mallorca, i ser d’una illa.

Els nascuts aquí som poc conscients de fins a quin punt ser d’una illa és tant un estat mental com geogràfic. De fet, conta Joana Gomila que ella mai va sentir-se identificada amb l’imaginari fantàstic sobre illes, en allò que llegim als llibres o veim al cinema i la televisió, que res tenia a veure amb la seva manera de viure la insularitat, bastant més inconscient, natural i mundana que la de Robinson Crusoe: pels mallorquins, Mallorca és un lloc bastant normal, almanco la major part del temps. No va ser fins que es va instal·lar a Barcelona i va pensar que podia arribar en bus a la Xina, que va ser conscient de ser d’una illa i el que això implicava.

I implica moltes coses. D’entrada, que per molt que Mallorca hagi estat en contacte amb l’exterior, o precisament perquè sempre hem sigut terra de pas, a la vegada enmig de tot i enfora de tothom, aquí
hem desenvolupat una manera peculiar de relacionar-nos amb la resta del món i entre nosaltres, un manera de ser que ha deixat petjada, òbviament, en les nostres cançons, però també en els florits noms que hem posat als nostres hotels -un folklore que na Joana celebra a la “Jota dels hereus”.
A Paradís les cançons dialoguen entre elles, es fan preguntes i es contesten, d’una punta a l’altre d’un treball que és tot u i moltes coses alhora: un arxipèlag. El treball de Laia Vallès brilla precisament per
la seva inesgotable imaginació, permetent que aquí hi resonin de Bon Iver a Alan Lomax i Chopin fent que sembli que mai hi ha hagut massa distància entre cap dels tres, un nou i insospitat arxipèlag.
Perquè a Paradís tot és possible: des dels haikus mínims i delicats (“No tenim mapes”), passant pel sibil·lisme apocalíptic (“Els ametllers”, “Deliris”) i els divertiments insolents (“Dianita”), fins arribar a la
bellesa arravatadora de “Si mir la mar” o “Ses aigües són salades”, que podrien ser dues tonades mallorquines de tota la vida però també la prova de que hi ha vida -i mallorquins- a Mart.
Perquè a Paradís sobretot hi ha un esforç constant per respondre a la pregunta de qui som, què ens ha fet així i si podríem haver estat d’una altra manera; i si haguéssim estat d’una altra manera, com serien
les nostres cançons?
El veterà periodista mallorquí Miquel Cardell sol dir que en cada generació de músics sempre apareixen els que senten la necessitat de tornar a les velles tonades de tota la vida, reconnectar-se al passat i actualitzar-lo tot encalçant una puresa impossible; que, en cert, sentit a tota generació hi ha una Maria del Mar Bonet. Amb Folk Souvenir era fàcil pensar que Joana Gomila podia ser aquella veu, que estava destinada a ser aquella artista que unís passat i present. Però Paradís ho canvia tot i dóna una nova dimensió a la seva música, fent palès que el seu objectiu mai ha estat el passat, ni tan sols el present, sinó el futur; evidenciant que na Joana és una altra cosa: una nova illa cercant crear nous arxipèlags. Com tots nosaltres.